Segona clase (26-10-2011)

La segona classe del curs de català la vam començar [comezámola] aprenent a presentar-nos seguint l’estructura bàsica següent:

“Sóc [l’Amparo, l’Alessandro, la Maria, el Suso] // Em dic [Amparo, Alessandro, Maria, Suso] – I sóc de [Pontevedra] però visc a [Santiago]”.

A partir d’aquesta frase bàsica vam començar a veure els pronoms personals (jo, tu, ell-ella, nosaltres, vosaltres, ells-elles) i el present d’indicatiu dels verbs ser i dir-se. Tot i que no el vam treballar [non o traballamos] a classe, també va aparèixer el verb viure.

Tot seguit, vam començar [comezamos] a treballar amb el mètode EuroComRom, un mètode ideat pel professor Tillbert Dídac Stegmann per tal d’afavorir el multilingüisme a Europa i per fer que l’aprenentatge de llengües de la mateixa família lingüística sigui fàcil, amè i ràpid.

El primer que vam fer [fixemos] va ser [foi] fer un cop d’ull a la llista de les cent quaranta-set [147] paraules que formen el nucli del lèxic panromànic, és a dir, que s’han mantingut —tot i que hi puguin haver diferències de significat— en totes les llengües romàniques.

El repàs d’algunes paraules d’aquesta llista ens va servir [serviunos] per començar a identificar fenòmens que ens serveixen per deduir semblances i diferències entre el gallec i el català (per exemple, la pèrdua de les –o i –e finals: campo-camp, carne-carn; el manteniment del grup qua- inicial, com en portuguès o en gallec oriental: cal-qual, cando-quan; o bé, que moltes de les paraules patrimonials començades per cl- / pl- / fl- del català comencen per chi- [ki] / pi- / fi- en italià, per ll- en castellà o per ch- en gallec. Fixeu-vos en l’exemple:

Català: La clau és en una sala plena de flames.

Italià: La chiave è in una sala piena di fiamme.

Espanyol: La llave está en una sala llena de llamas.

Gallec: A chave está nunha sala chea de chamas.

Establir totes aquestes relacions ens pot servir per deduir paraules quan llegim o escoltem una altra llengua. Aquesta llista la podeu trobar a les pàgines 38-41 de l’edició gallega del manual i a les pàgines 36-39 de l’edició catalana.

Finalment, vam inaugurar [inauguramos] la secció ‘Catalans a Galícia’ (com si fos un programa de ràdio!) i vam treballar [traballamos] aquest text de Josep Maria Espinàs, del llibre A peu per Galícia.

A la part de sota del text teniu les paraules que vam anar [fomos] comentant i que podeu continuar mirant a casa. Per ampliar vocabulari, us recomano que cerqueu [o busqueu] les paraules que no entengueu al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) o al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, que teniu enllaçats a la columna de la dreta.

Per acabar, podeu mirar-vos aquest vídeo on apareix el professor Stegmann parlant en occità i explicant el seu cas: ell va néixer [naceu] a Barcelona, fill del director del Col•legi Alemany, i hi va viure [viviu] fins als 10 anys, però va marxar [marchou] de la ciutat sense saber ni tan sols que s’hi parlava català. Ja de gran, va començar a aprendre la llengua catalana i, a partir d’aquí, altres llengües com l’occità.

Fixeu-vos en la gran semblança de l’occità amb el català i com aquesta llengua tan maltractada, pròpia de tot el migdia de França, és el pont entre el català i el francès, tal com us vaig dir [dixen] a la primera classe. Aprendre el català us servirà, entre altres moltes coses, per poder entendre el sentit general d’un text, oral o escrit, en occità.

Fins dimecres vinent!

Primera classe (19-10-2011)

Durante a primeira clase fixemos unha introdución aos Países Cataláns para coñecermos o contexto social, político e xeográfico da lingua catalá.

Despois de falarmos da orixe do nome Países Cataláns e xustificarmos o seu uso, (proposto a finais do s. XIX no País Valenciano e estendido durante o s. XX), estivemos vendo os límites da lingua catalá, que non sempre coinciden cos administrativos dos oito territorios nos que se fala: a Catalunya do Norte, Andorra, Cataluña, a Franxa, o País Valenciano, El Carxe, as Illas Baleares e L’Alguer (en català: Catalunya del Nord, Andorra, Catalunya, la Franja, el País Valencià, El Carxe, les Illes Balears i l’Alguer).

Ademais dos límites, vimos tamén que o catalán non é oficial en todos os territorios e que, nos lugares onde o é, non ten o mesmo estatus en cada un deles: non ten ningún tipo de oficialidade na Franxa (está simplemente recoñecido) e en El Carxe, é oficial na Catalunya do Norte (aínda que en contradición co artigo 2º da Constitución francesa...), cooficial en Catalunya (xunto co español e o occitano), nas Baleares e no País Valenciano (co nome de valenciano) e ten un certo recoñecemento en L’Alguer (na ligazón veredes o Estatuto da Cidade de L'Alguer redactado en alguerés). Ademais, é a única lingua oficial do estado andorrano.

O importante da primeira clase non era, pois, lembrar datas e saber feitos históricos de memoria, senón ter unha visión de conxunto dos Países Cataláns e entender a complexidade sociolongüística e xeopolítica dos seus territorio e, xa que logo, a dificultade que de aí se deriva á hora de artellar políticas comúns.

Para ampliardes o que fomos vendo, recoméndovos que vexades estes pequenos vídeos (duns tres minutos cada un) da serie de reportaxes “Els confins de la llengua” que fixo hai un par de anos o xornal Avui. Están dedicados a El Matarranya (unha das comarcas da Franxa), a El Carxe, á Illa de Tabarca (unha pequenísima illa do País Valenciano, diante de Santa Pola), a Formentera, a L’Alguer, a Perpinyà e a Andorra. O último vídeo da serie é unha análise da situación da lingua catalá nestes lugares [aviso importante: os vídeos están ben, mais non tomedes como modelo a lingua do presentador, é espantosa...].

E, para acabar, algunha nota de actualidade. O ministerio italiano da Instrución, a Universidade e a Investigación impulsou un grupo de traballo, do que forman parte tamén o Goberno da Rexión Autónoma de Sardeña e o Concello de L’Alguer, e no que vai participar a Generalitat de Catalunya, para introducir o catalán no currículo escolar dos estudantes alguereses.

Doutra banda, hoxe hai corenta anos do famoso discurso de Pau Casals na ONU, co gallo de ser galardoado coa Medalla da Paz desta institución. Pau Casals viviu o exilio en Prada, na Cataluña do Norte —onde todos os veráns se celebra un festival internacional de música que leva o seu nome—, e nunca máis volveu á Cataluña do sur. Aquí podedes ler a tradución ao catalán do discurso.

Na próxima sesión recomendareivos dicionarios e ferramentas de aprendizaxe da lingua, algunhas páxinas interesantes e comezaremos xa cos contidos lingüísticos. E non vos preocupedes: falareivos en catalán e falaredes vós tamén.